I en Pablo Albo va arribar a Cardedeu. Feia dies que el poble sencer s’havia vestit amb els cartells liles de Festival i s’havien convertit en camí per mostrar-li el lloc on el públic expectant l’esperava: el bar Pla de la Calma, bressol dels contes a Cardedeu i subseu del Festival per tercer any consecutiu.

Amb una sala plena a vessar, els contes van anar traient el cap amb aquella frescor de qui se sent com a casa. I és que estaven a casa: tal com el mateix narrador va dir, aquella sala estava plena dels ecos d’altres narradors que l’havien anat omplint d’històries al llarg de les dues temporades programant els “Divendres de Contes” i ara tornaven a través d’ell per escampar-s’hi i per seguir fent possible viatjar amb les paraules.

I ja que parlem de viatges, cal dir que viatjar amb en Pablo Albo és un plaer constant que et subministra en petites i grans dosis segons determina la seva escolta. Juga amb el públic, el burxa des de la provocació intel·ligent i el col·loca en aquell estadi que diu “ei, estàs aquí, amb la història i tu també contes”. I el públic de Cardedeu, participatiu i agraït per naturalesa, va jugar i va fer créixer la sessió fins al punt que el mateix Pablo estava sorprès d’ell mateix quan es descobria  dient paraules noves o quan portava les històries per llocs per on no havien anat mai…

Tot i que l’epidermis de les seves sessions és sempre l’humor, quan engega el seu GPS intern sap portar-te per totes les gammes emocionals, tal com vam poder viure-ho ahir a la nit; emocions directes a la vena que van tenir dos moments àlgids:  una, amb l’explosió total de riures quan va anar llegint les lletres del cartell de l’òptica que hi havia penjat a la sala, i l’altra, per contrast, amb el conte “Lluny”, que va crear un silenci ple de murmuris muts.

Entremig, els guinyos al públic en general, però sobretot als de la Butaka Jove, les complicitats, l’alegria com a bandera, l’homenatge a la paraula en estat pur i alambinada amb la creativitat més viva… I nosaltres, des d’aquí, l’agraïment més profund, al Festival per haver-lo portat, al Pla de la Calma per facilitar tant i tant l’espai per fer contes i al Pablo per portar-nos tan lluny.

 

Alícia Molina